El Pont Blau

El Pont Blau

El Pont Blau

Aquest és el nou bloc del Pont Blau amb tota mena d'informacions sobre l'Associació
catalana a la ciutat d'Hamburg.

Els desnonaments hipotecaris porten al col.lapse social

ArticlesPosted by victor Mon, February 08, 2010 13:04:53

La realitat social d'algunes poblacions de les rodalies de Barcelona s'acosta al col.lapse amb els desnonaments hipotecaris.

Article de l'Spiegel sobre la Consulta Popular

ArticlesPosted by victor Sat, December 26, 2009 08:59:13
L'Eva Novell ens envia l'article de l'Spiegel sobre La consulta popular del 13-D.



Article; La Dignitat de Catalunya

ArticlesPosted by victor Thu, December 10, 2009 18:46:49

La Matilde Romagosa ens ha enviat el següent editorial:

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

El Meu Mur de Berlín

ArticlesPosted by victor Tue, November 10, 2009 10:46:28
A Berlín, el meu avi va veure per una finestra del Bendlerblock com executaven el coronel Claus von Stauffenberg per haver atemptat contra Hitler. Era el 20 de juliol de 1944, el meu avi era soldat i Berlín la capital del Tercer Reich. Vint-i-sis anys més tard, a la mateixa ciutat, jo hi vaig aprendre a pujar i baixar graons, a les escales del peu del Funkturm. El mur ja dividia la ciutat. No era encara un mur tan sofisticat com el dels anys vuitanta, però ja feia la funció de gàbia. Per a un nen de gairebé dos anys, un mur sense graons era un element mancat d'interès.

Amb els anys, vaig tornar unes quantes voltes a Berlín per visitar l’Ute i l’Elke, les dues germanes de la meva mare que encara avui hi viuen. La majoria de vegades amb avió, però alguna, més emocionant, conduint un escarabat per la Transitstrecke, el corredor que travessava l’RDA fins a arribar a Berlín, on era del tot prohibit aturar-se o parlar amb ningú, tret que superessis els 80 km/h, cosa que t’assegurava un contacte immediat amb la policia est-alemanya.

El Berlín occidental era una illa on el mur feia de mar. Els illencs eren majoritàriament joves i esquerranosos. La no-obligatorietat de fer el servei militar i les exempcions fiscals eren mesures que el govern oest-alemany s’havia empescat perquè l’illa no restés deserta. D’adolescent havia travessat alguna vegada el mur. Tot sol pel Checkpoint Charlie, el pas destinat als estrangers, segurament amb una certa por. Un cop a l’altre costat, esperava que em vinguessin a recollir els familiars, que havien de passar per un altre control.

Recordo especialment la grisor del Berlín oriental, les grans avingudes, les botigues buides, els uniformes, l’olor de carbó. Un dia, amb la meva àvia vam ser incapaços de gastar-nos els 20 marcs que t’obligaven a canviar cada dia per aconseguir divises. Al restaurant on vam anar només tenien sopa i no valia ni un marc. El bitllet de tramvia valia pocs cèntims. Vam acabar comprant uns discos inútils i regalant els diners que ens sobraven. Els marcs orientals no es podien recanviar ni treure del país.

Aleshores, l’any 1989, el mur va caure i va canviar el sempre fràgil equilibri mundial. El van fer caure els alemanys orientals, que havien perdut la paciència i la por, ajudats per Lech Walesa i Solidarnosc, la revolució de vellut txeca i l’afebliment de la frontera hongaresa durant el mes d’agost. Jo era a punt d'anar a estudiar a Amsterdam i no en tinc grans records. L’Elke em va aconseguir un tros de mur pintat i me’l va guardar en una capsa de llumins. L’Ute i el Burghard, amb la seva amiga Mercè Canela, actual directora de Cavall Fort, van anar a rebre els qui venien de l’est. “Wahnsinn”, follia, és la paraula que utilitzen per definir aquells dies. L’any 1990, pocs mesos després de l’obertura, encara hi havia mur i controls, ara amb llibertat de moviments i gran desconcert dels controladors. El meu tiet em va fer passar pel pas dels alemanys: “Ja no són tan estrictes ara, no controlen tant, no crec que et diguin res.” Vaig poder passar i va ser la confirmació que les coses anaven canviant, com cantava Bob Dylan.

Des de fa un any i mig passo cada dia per la Krausenstrasse, on una marca sobre l’asfalt indica que allà s’aixecava el mur, i faig les 92 passes que la separen de la Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya. L’edifici de l’arquitecte Aldo Rossi ocupa el terreny que havia estat la terra de ningú, o franja de la mort, a tocar del Checkpoint Charlie. Els meus fills ja saben pujar i baixar escales, però aprenen una cosa més difícil: l’idioma. El meu amic Remo, advocat respectat, m’explicava l’altre dia tot anant a veure un partit de l’Union Berlin, l’equip proletari de segona divisió, que la nit que va caure el mur la va passar dalt d’un tanc en un quarter dels afores de la ciutat, esperant rebre l’ordre d’entrar-hi.

Avui, una de les peces de dòmino gegants que cauran a la vora del Brandenburger Tor per commemorar el vintè aniversari és de la Generalitat i l’ha decorat el Marc Arroyo, dissenyador manresà que fa anys que viu a Berlín amb la família, un parell de gats i una fura. Ahir era el meu aniversari i escrivia aquestes ratlles dalt d’un avió que em tornava de Barcelona cap a Berlín. Al cel no hi ha murs, al món encara en queden molts. No sembla que haguem après la lliçó.

Martí Estruch Axmacher.

Mileuristes sempre

ArticlesPosted by victor Fri, December 12, 2008 20:06:17
La Sílvia Poll ens envia un article de El Pais molt interessant. Si resumin: A l'Estat Espanyol els llicenciats marxen per manca de perspectives laborals, sous preparis i baixa qualitat laboral.

L'article 12/12/08

Blog Image