El Pont Blau

El Pont Blau

El Pont Blau

Aquest és el nou bloc del Pont Blau amb tota mena d'informacions sobre l'Associació
catalana a la ciutat d'Hamburg.

Premi Literari

LiteraturaPosted by victor Sat, May 09, 2009 21:20:16
Relat guanyador

Fer inventari

La Carlota havia deixat enrere el seu origen humil i la seva vida al barri de tota la vida per esdevenir, amb només trenta anys una de les guionistes de moda. Les seves sèries i obres de teatre creaven gran expectació entre el públic, frisós del seu cinisme emocional i d’aquella crítica social.

Sabia com arribar a l’espectador, com descriure, amb un estil molt propi, allò que molestava la gent de la seva generació. Gent nascuda en la post-dictadura i la joventut dels quals havia estat marcada per tot un seguit d’esdeveniments polítics i socials que conduiren a la vida en llibertat. Una gent que ho volia experimentar tot i trencar fronteres.

Si ella havia fet les coses tal com s’esperava, ningú ho podia dir amb certesa. Havia estudiat Ciències de la Comunicació, havia començat a treballar en un diari fins que va trobar la feina a la productora on treballa, “Sincopat”, primer com a correctora lingüística i, després de demostrar el seu talent amb petites col·laboracions, havia aconseguit una plaça com a guionista titular.

Tot això la va dur a conèixer grans noms de l’escena actual catalana: actors, productors, escriptors, editors... També havia evolucionat, o més ben dit, s’havia transformat: la noia de barri havia esdevingut un personatge conegut i reconegut, i alhora ambiciós.

Va marxar de casa els pares i es va instal·lar al centre de Barcelona, en un pis típic de l’Eixample: gran, lluminós, amb bones vistes, de sostres alts i terres antics. El seu estilisme també demostrava un canvi d’estatus i de poder. Semblava una dona forta, amb les idees clares i segura d’ella mateixa. Sens dubte, una nova Carlota.

A la feina era impecable: l’eficiència i la qualitat estaven assegurades i els seus textos eren èxits segurs. Semblava que havia aconseguit tot el que es pot desitjar als trenta anys: una bona feina, èxit i respecte entre els companys, diners, un grup d’amics i per damunt de tot això, una seguretat personal i professional que l’havien dut a ser la Carlota que era actualment. La relació amb els pares i els amics del barri havia quedat enterreda sota l’èxit. Cap d’ells tenia cabuda a la nova vida d’aquella nova dona, cap d’ells es feia un lloc a l’agenda plena d’esdeveniments socials de la Carlota. El seu passat quedava lluny.

La manca d’escrúpols no es limitava només a la relació amb el seu passat, sinó també a les relacions personals: usava els homes per aconseguir els seus propòsits o simplement per no sentir-se sola en aquells moments en què el passat se sobreposava a la realitat exitosa. Els homes eres purs objectes a la seva disposició, els llençava quan se’n cansava i en tenia de nous quan en volia. La improvisació no hi tenia cabuda, el joc acabava quan ella volia.

Què podia ser un noi de vint-i-dos anys a la seva vida? A primer cop d’ull simplement una aventura, una bogeria… S’havien conegut en una de les festes on havia estat convidada. Ell era el nebot d’un actor de l’obra de teatre que ella havia escrit i que estava a la cartellera de la ciutat comptal. Tant la relació professional com la personal entre tots dos era perfecta, s’entenien molt bé, tot i la diferència de caràcters i de manera de fer. El respecte per la feina de cadascú i l’admiració mútua els havia dut a aquesta relació.

El seu nebot, però, un jovenet de vint-i-dos anys, de cabells rinxolats i ulls de color mel, havia atret des d’un bon principi l’interès d’ella. Després de la presentació i la timidesa inicials i unes copes, la distenció entre tots dos era tal, que la separació era cada cop més petita fins arribar a compartir el mateix llit, aquella mateixa nit.

Al matí següent la Calota pren un cafè amb llet a la cadira de vímet que té al costat del llit. Els rajos de sol que es filtren entre les cortines del balcó il·luminen l’esquena d’un jove de vint-i-dos anys amb cabellera rinxolada.

Ella sent que no el pot deixar de mirar, vol tocar aquella esquena, olorar-li la pell, endinsar la mà dins els cabells, besar-li el llavis... Cada cop està més a prop de fer-ho, fins que ell obre els ulls lentament, somriu, s’aixeca del llit i es posa la roba que la nit anterior havia deixat caure al passadís. En aquest moment la Carlota sent que comença a perdre el control, torna la Carlota poruga d’abans, té por de no saber què passarà després. Ell se li apropa, li besa el front i amb un “Gràcies” tanca la porta del pis. El pis es queda en silenci, la Carlota asseguda a la cadira amb la tassa de cafè...

El veu sortir de l’edifici, el veu caminar pel carrer i veu com tot allò que ella és se’n va darrere d’ell.

Moment de fer inventari i valoració...


GENÍS VENTURA






Fill in only if you are not real





The following XHTML tags are allowed: <b>, <br/>, <em>, <i>, <strong>, <u>. CSS styles and Javascript are not permitted.