El Pont Blau

El Pont Blau

El Pont Blau

Aquest és el nou bloc del Pont Blau amb tota mena d'informacions sobre l'Associació
catalana a la ciutat d'Hamburg.

El Meu Mur de Berlín

ArticlesPosted by victor Tue, November 10, 2009 10:46:28
A Berlín, el meu avi va veure per una finestra del Bendlerblock com executaven el coronel Claus von Stauffenberg per haver atemptat contra Hitler. Era el 20 de juliol de 1944, el meu avi era soldat i Berlín la capital del Tercer Reich. Vint-i-sis anys més tard, a la mateixa ciutat, jo hi vaig aprendre a pujar i baixar graons, a les escales del peu del Funkturm. El mur ja dividia la ciutat. No era encara un mur tan sofisticat com el dels anys vuitanta, però ja feia la funció de gàbia. Per a un nen de gairebé dos anys, un mur sense graons era un element mancat d'interès.

Amb els anys, vaig tornar unes quantes voltes a Berlín per visitar l’Ute i l’Elke, les dues germanes de la meva mare que encara avui hi viuen. La majoria de vegades amb avió, però alguna, més emocionant, conduint un escarabat per la Transitstrecke, el corredor que travessava l’RDA fins a arribar a Berlín, on era del tot prohibit aturar-se o parlar amb ningú, tret que superessis els 80 km/h, cosa que t’assegurava un contacte immediat amb la policia est-alemanya.

El Berlín occidental era una illa on el mur feia de mar. Els illencs eren majoritàriament joves i esquerranosos. La no-obligatorietat de fer el servei militar i les exempcions fiscals eren mesures que el govern oest-alemany s’havia empescat perquè l’illa no restés deserta. D’adolescent havia travessat alguna vegada el mur. Tot sol pel Checkpoint Charlie, el pas destinat als estrangers, segurament amb una certa por. Un cop a l’altre costat, esperava que em vinguessin a recollir els familiars, que havien de passar per un altre control.

Recordo especialment la grisor del Berlín oriental, les grans avingudes, les botigues buides, els uniformes, l’olor de carbó. Un dia, amb la meva àvia vam ser incapaços de gastar-nos els 20 marcs que t’obligaven a canviar cada dia per aconseguir divises. Al restaurant on vam anar només tenien sopa i no valia ni un marc. El bitllet de tramvia valia pocs cèntims. Vam acabar comprant uns discos inútils i regalant els diners que ens sobraven. Els marcs orientals no es podien recanviar ni treure del país.

Aleshores, l’any 1989, el mur va caure i va canviar el sempre fràgil equilibri mundial. El van fer caure els alemanys orientals, que havien perdut la paciència i la por, ajudats per Lech Walesa i Solidarnosc, la revolució de vellut txeca i l’afebliment de la frontera hongaresa durant el mes d’agost. Jo era a punt d'anar a estudiar a Amsterdam i no en tinc grans records. L’Elke em va aconseguir un tros de mur pintat i me’l va guardar en una capsa de llumins. L’Ute i el Burghard, amb la seva amiga Mercè Canela, actual directora de Cavall Fort, van anar a rebre els qui venien de l’est. “Wahnsinn”, follia, és la paraula que utilitzen per definir aquells dies. L’any 1990, pocs mesos després de l’obertura, encara hi havia mur i controls, ara amb llibertat de moviments i gran desconcert dels controladors. El meu tiet em va fer passar pel pas dels alemanys: “Ja no són tan estrictes ara, no controlen tant, no crec que et diguin res.” Vaig poder passar i va ser la confirmació que les coses anaven canviant, com cantava Bob Dylan.

Des de fa un any i mig passo cada dia per la Krausenstrasse, on una marca sobre l’asfalt indica que allà s’aixecava el mur, i faig les 92 passes que la separen de la Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya. L’edifici de l’arquitecte Aldo Rossi ocupa el terreny que havia estat la terra de ningú, o franja de la mort, a tocar del Checkpoint Charlie. Els meus fills ja saben pujar i baixar escales, però aprenen una cosa més difícil: l’idioma. El meu amic Remo, advocat respectat, m’explicava l’altre dia tot anant a veure un partit de l’Union Berlin, l’equip proletari de segona divisió, que la nit que va caure el mur la va passar dalt d’un tanc en un quarter dels afores de la ciutat, esperant rebre l’ordre d’entrar-hi.

Avui, una de les peces de dòmino gegants que cauran a la vora del Brandenburger Tor per commemorar el vintè aniversari és de la Generalitat i l’ha decorat el Marc Arroyo, dissenyador manresà que fa anys que viu a Berlín amb la família, un parell de gats i una fura. Ahir era el meu aniversari i escrivia aquestes ratlles dalt d’un avió que em tornava de Barcelona cap a Berlín. Al cel no hi ha murs, al món encara en queden molts. No sembla que haguem après la lliçó.

Martí Estruch Axmacher.


Fill in only if you are not real





The following XHTML tags are allowed: <b>, <br/>, <em>, <i>, <strong>, <u>. CSS styles and Javascript are not permitted.